Un volcà és una fissura de
l’escorça terrestre per la qual emergeix lava i gasos de l’interior de la
terra, normalment en un ascens que sol ser violent anomenat erupció. La lava
que surt d’un volcà actiu en una erupció és roca fosa que prové del magma que
s’acumula en una cambra magmàtica, situada entre els 30-100 km de profunditat,
en alguns llocs de la Terra, on la temperatura arriba a uns 1.000ºC.
El magma és un gran massa de
material fos de roques de la part inferior de l’escorça o de la part superior
del mantell i de gran quantitat de vapor d’aigua i altres gasos, a una elevada pressió
que fa que siguin impulsats amb força cap a l’exterior de la Terra, des de la
cambra magmàtica, per un volcà. El magma surt a través d’un conducte anomenat xemeneia cap al
cràter, que és el lloc per on el magma surt a l’exterior, a través d’una
erupció volcànica. L’acumulació de laves i materials volcànics sòlids pot
originar una muntanya anomenada con volcànic. De vegades, però, no tot el magma
arriba a la superfície i se solidifica a l’interior de la Terra.
Tant l’escorça com el mantell
són sòlids i no totes les roques es fonen i es converteixen en magma, per tant,
només hi ha cambres magmàtiques en llocs determinats, febles i trencadissos,
sota l’escorça. Les altes temperatures necessàries per poder fondre roques són
conseqüència de la calor interna de la Terra que se suposa prové de la
desintegració d’elements radioactius de l’interior de la Terra o de la calor
residual produïda durant la formació de la Terra.
ERUPCIONS VOLCÀNIQUES
Al món hi ha més de 500 volcans
actius (posant en perill almenys 500 milions de persones) i les seves erupcions
són ben diferents; n’hi ha de tranquil·les i n’hi ha de violentes, depenent del
contingut en gasos i de les característiques de la lava, que pot expulsar-se a
temperatures entre 700 i 1.400ºC, en funció de la composició química. La
velocitat de la lava depèn en gran part del pendent de la vessant del volcà. Quan
la lava és molt fluïda, llisca suaument i ràpidament i forma un extens riu de
lava, que, en refredar-se, de vegades, adopta forma de cordes (laves pahoehoe).
Quan la lava és molt viscosa i espessa, els gasos s’escapen de manera explosiva,
la colada es trenca en blocs i la forma superficial que queda és molt irregular
(laves aa). Quan els gasos surten violentament formen a l’atmosfera un núvol
tèrbol que descarrega, de vegades, en fortes pluges i formen fragments de lava
que són escampades fora del volcà i dispersats per tot arreu de diferents
mides: cendres, lapil·li, brases i bombes.
Per tant, els productes que són expulsats pels volcans poden ser:
Sòlids: com les cendres, el lapil·li o gredes, brases i les bombes volcàniques, anomenats, en general, piroclasts, que són masses de lava que se solidifiquen a l'aire en sortir pel volcà.
Líquids: roques foses més o menys pastoses que són les anomenades laves. Si són bàsiques (tenen poc silici) fonen més fàcilment, són més fluïdes i corren pels vessants del volcà com si fossin rius, formant colades. Si les roques són àcides (tenen molt silici) la lava és més espessa i s'endureix aviat.
Gasos: com ara l‘hidrogen i el metà, que són combustibles; el nitrogen, diòxid de carboni, monòxid de carboni, diòxid de sofre, àcid sulfhídric,... i sobretot, grans quantitats de vapor d'aigua que, en condensar-se, forma núvols i pluges.
Per tant, els productes que són expulsats pels volcans poden ser:
Sòlids: com les cendres, el lapil·li o gredes, brases i les bombes volcàniques, anomenats, en general, piroclasts, que són masses de lava que se solidifiquen a l'aire en sortir pel volcà.
Líquids: roques foses més o menys pastoses que són les anomenades laves. Si són bàsiques (tenen poc silici) fonen més fàcilment, són més fluïdes i corren pels vessants del volcà com si fossin rius, formant colades. Si les roques són àcides (tenen molt silici) la lava és més espessa i s'endureix aviat.
Gasos: com ara l‘hidrogen i el metà, que són combustibles; el nitrogen, diòxid de carboni, monòxid de carboni, diòxid de sofre, àcid sulfhídric,... i sobretot, grans quantitats de vapor d'aigua que, en condensar-se, forma núvols i pluges.
En funció de la composició
química de les laves, de la quantitat de gasos, de la pressió i la temperatura
del magma, etc. les erupcions volcàniques poden ser de tipus:
1) Plinià: la més espectacular i violenta, perillosa i destructiva, perquè els gasos fragmenten el magma viscós i s'allibera una enorme quantitat d'energia, que crea una columna eruptiva de cendra i gas que pot elevar-se fins a una altura de 50 quilòmetres a velocitats extremadament altes, amb bombes i lava que poden arribar a diversos milers de quilòmetres de distància des del volcà. El Vesuvi va entrar en erupció l'any 79 i va destruir la ciutat de Pompeia, fet que va ser descrit amb tot detall per l'historiador romà Plini el Jove. El Mont Sanat Helena va entrar en erupció al 1980 i va ser la més destructiv i mortífera dels EUA, arrasant centenars de quilòmetres quadrats i desplomant-se la major part del mont.
2) Peleà: de lava extremadament viscosa, de ràpida solidificació, fins i tot, tapant el cràter, per la qual cosa s’escapa per fissures. Normalment, se senten forts tremolors subterranis abans de l’erupció. L’enorme pressió dels gasos de l’interior del volcà, acaba per aixecar el tap de lava formant una gran agulla i núvols de gasos, cendres i roques al voltant el volcà, anomenats núvols roents, que són núvols tan carregats de gasos i piroclasts que, en lloc d’elevar-se, cauen pels vessants del volcà a gran velocitat. El Mont Pelée, a l’illa de la Martinica, a les Antilles, va entrar en erupció al 1902 i va acabar amb la vida de quasi tots els habitants de San Pierre, la ciutat del peu del volcà, degut sobretot, als núvols del volcà.
3) Vulcanià: desprèn grans quantitats de gasos d’un magma poc fluid, que ràpidament solidifica. Les explosions són molt fortes i polvoritzen la lava, que se solidifica, es trenca i queda aspra i irregular. Es produeixen gran quantitat de cendres, que són llançades a l’aire juntament amb d’altres materials, formen núvols volcànics i després cauen en forma de pluja. Les erupcions dels volcans Etna i Vulcà, a la Mediterrània, són d’aquest tipus.
4) Estrombolià: la lava és fluïda, s’escampa pels voltants del volcà i els despreniments gasosos són abundants i violents, hi ha petites explosions, però no produeixen pols ni cendres. Els trossos de lava solidificada són llançats com a bombes o lapil·li. És l’erupció típica de volcans com l’Estròmboli, a Itàlia.
5) Hawaià: la lava és molt fluïda, es derrama pacífica i suaument per la vessant en superar el cràter, recorrent moltes distàncies i sense que hi hagi erupcions gasoses explosives. És l’erupció típica de volcans com el Mauna Loa i el Kilaueua, ambdós a Hawaii).
6) Islandià: es produeix sota l’aigua, en mars o llacs, quan un volcà s’ha tornat massa gran i trenca la superfície, de forma que la lava o el magma, en tocar l’aigua, la converteix en vapor violentament i es creen núvols de cendres i vapor. L’erupció del volcà islandès Surtseyan al 1963 o la de les illes Canàries al 2011 són d’aquest tipus.
2) Peleà: de lava extremadament viscosa, de ràpida solidificació, fins i tot, tapant el cràter, per la qual cosa s’escapa per fissures. Normalment, se senten forts tremolors subterranis abans de l’erupció. L’enorme pressió dels gasos de l’interior del volcà, acaba per aixecar el tap de lava formant una gran agulla i núvols de gasos, cendres i roques al voltant el volcà, anomenats núvols roents, que són núvols tan carregats de gasos i piroclasts que, en lloc d’elevar-se, cauen pels vessants del volcà a gran velocitat. El Mont Pelée, a l’illa de la Martinica, a les Antilles, va entrar en erupció al 1902 i va acabar amb la vida de quasi tots els habitants de San Pierre, la ciutat del peu del volcà, degut sobretot, als núvols del volcà.
3) Vulcanià: desprèn grans quantitats de gasos d’un magma poc fluid, que ràpidament solidifica. Les explosions són molt fortes i polvoritzen la lava, que se solidifica, es trenca i queda aspra i irregular. Es produeixen gran quantitat de cendres, que són llançades a l’aire juntament amb d’altres materials, formen núvols volcànics i després cauen en forma de pluja. Les erupcions dels volcans Etna i Vulcà, a la Mediterrània, són d’aquest tipus.
4) Estrombolià: la lava és fluïda, s’escampa pels voltants del volcà i els despreniments gasosos són abundants i violents, hi ha petites explosions, però no produeixen pols ni cendres. Els trossos de lava solidificada són llançats com a bombes o lapil·li. És l’erupció típica de volcans com l’Estròmboli, a Itàlia.
5) Hawaià: la lava és molt fluïda, es derrama pacífica i suaument per la vessant en superar el cràter, recorrent moltes distàncies i sense que hi hagi erupcions gasoses explosives. És l’erupció típica de volcans com el Mauna Loa i el Kilaueua, ambdós a Hawaii).
6) Islandià: es produeix sota l’aigua, en mars o llacs, quan un volcà s’ha tornat massa gran i trenca la superfície, de forma que la lava o el magma, en tocar l’aigua, la converteix en vapor violentament i es creen núvols de cendres i vapor. L’erupció del volcà islandès Surtseyan al 1963 o la de les illes Canàries al 2011 són d’aquest tipus.
Els volcans
VULCANISME ATENUAT
La calor que genera el magma de
l’interior de la Terra es pot aprofitar per produir energia. És l’anomenada
energia geotèrmica. La calor del magma escalfa l’aigua subterrània, que fins i
tot, pot arribar a bullir i poden formar-se:
Fonts termals: brolladors d’aigua calenta entre 40-90ºC, que s'han aprofitat des de sempre per les seves propietats curatives tant en forma de termes, balnearis o aigües minerals.
Guèisers: fonts naturals d'aigua calenta que fan erupció periòdicament, per l'acumulació d'aigua calenta i vapor atrapats a l'interior de la Terra. Quan la pressió del vapor és prou gran, el guèiser fa erupció i l'aigua calenta surt a l'exterior en aquell moment.
Fumaroles: obertures que expulsen matèria volcànica en estat gasós, a 50-600ºC, com fum, vapor d'aigua i gasos tòxics de sofre per la força de la pressió magmàtica prop d'una zona volcànica. Es donen normalment en regions del mateix aparell volcànic, al cràter o en llocs més allunyats. Solen desprendre’s quan ha cessat l'activitat eruptiva principal.
Fonts termals: brolladors d’aigua calenta entre 40-90ºC, que s'han aprofitat des de sempre per les seves propietats curatives tant en forma de termes, balnearis o aigües minerals.
Guèisers: fonts naturals d'aigua calenta que fan erupció periòdicament, per l'acumulació d'aigua calenta i vapor atrapats a l'interior de la Terra. Quan la pressió del vapor és prou gran, el guèiser fa erupció i l'aigua calenta surt a l'exterior en aquell moment.
Fumaroles: obertures que expulsen matèria volcànica en estat gasós, a 50-600ºC, com fum, vapor d'aigua i gasos tòxics de sofre per la força de la pressió magmàtica prop d'una zona volcànica. Es donen normalment en regions del mateix aparell volcànic, al cràter o en llocs més allunyats. Solen desprendre’s quan ha cessat l'activitat eruptiva principal.
LOCALITZACIÓ DE L’ACTIVITAT VOLCÀNICA
Els volcans no estan
distribuïts de manera uniforme per la superfície terrestre. També n’hi ha fora
de la Terra, amb certa activitat, almenys en el passat, com el Mont Olimp a Mart, el cràter volcànic
Alphonsus, a la Lluna i el satèl·lit de Júpiter, Io, de gran activitat.
A la Terra, la major part de l’activitat volcànica té lloc a les vores de les grans plaques tectòniques. Bàsicament, els volcans es troben agrupats en tres zones:
- El cinturó de foc de l’oceà Pacífic, una de les zones més actives en terratrèmols i erupcions volcàniques al voltant de la placa pacífica, més coneguda com l’Anell de Foc Pacífic, que causa els tremolors i l’activitat volcànica de Japó, Alaska i Sud-Amèrica.
- La franja que va des del Mediterrani fins a l’Himàlaia, que inclou els volcans de la zona mediterrània (Itàlia, Grècia, etc.), del Caucas i d’Àsia.
- Les zones de serralades submarines, on els volcans són poc coneguts perquè solen ser submarins.
La major activitat volcànica actual es troba a Indonèsia; Japó i Estats Units, per ordre descendent d’activitat.
Hi ha regions dels planeta originades per l’activitat volcànica, com és el cas dels fons oceànics i l’origen, en gran part, d’illes i arxipèlags com Japó, Filipines, les Canàries... i les grans serralades, com l’Himàlaia i els Andes.
A la Terra, la major part de l’activitat volcànica té lloc a les vores de les grans plaques tectòniques. Bàsicament, els volcans es troben agrupats en tres zones:
- El cinturó de foc de l’oceà Pacífic, una de les zones més actives en terratrèmols i erupcions volcàniques al voltant de la placa pacífica, més coneguda com l’Anell de Foc Pacífic, que causa els tremolors i l’activitat volcànica de Japó, Alaska i Sud-Amèrica.
- La franja que va des del Mediterrani fins a l’Himàlaia, que inclou els volcans de la zona mediterrània (Itàlia, Grècia, etc.), del Caucas i d’Àsia.
- Les zones de serralades submarines, on els volcans són poc coneguts perquè solen ser submarins.
La major activitat volcànica actual es troba a Indonèsia; Japó i Estats Units, per ordre descendent d’activitat.
Hi ha regions dels planeta originades per l’activitat volcànica, com és el cas dels fons oceànics i l’origen, en gran part, d’illes i arxipèlags com Japó, Filipines, les Canàries... i les grans serralades, com l’Himàlaia i els Andes.
LES PITJORS ERUPCIONS
Els volcans poden ser molt
perillosos, per la qual cosa, és molt important detectar al més aviat possible
els signes d’una erupció, amb indicis com petits terratrèmols, l’augment de
temperatura de l’aigua dels pous i també l’emissió d’alguns gasos.
Hi ha volcans que ocasionen un
gran nombre de víctimes, perquè tenen els cràters ocupats per llacs o neu. Quan
tornen a tenir activitat, l’aigua mesclada amb centres i altres materials és
llançada formant corrents de fang que ho destrueixen tot. Un exemple va passar
amb l’erupció del Nevat del Ruiz, a Colòmbia, el 1985, que tenia el cràter
tapat per neu després de 69 anys d’inactivitat. L’erupció va cobrir tota una
vall i va resultar sepultada la ciutat d’Armero, morint 20.000 persones (el 74%
de la població).
Les erupcions volcàniques més
grans dels darrers temps han estat les de Sumbawa (1815) i Krakatoa (1833).
Ambdues erupcions van ser enregistrades en els laboratoris d’Europa i els
Estats Units.
L’explosió volcànica més
formidable de les conegudes va ser la del volcà Krakatoa, a Indonèsia, el 1883.
Va donar una tremenda explosió i grans sismes submarins, perquè la lava va
entrar en contacte amb aigua i roques mullades. L’illa va quedar reduïda a la
quarta part de la seva mida original i van morir 36.000 persones. Es considera
una de les 10 catàstrofes més grans de la humanitat.
A la illa de Sumbawa va començar
una erupció, a l’abril de 1815, a 1.206 Km de l’illa de Java. La muntanya de
Tambora, de 3.900 metros, era un volcà adormit que va despertar-se amb
virulència. Els 10 mil habitants de Sumbawa i de les illes del voltant van
morir i 82 mil víctimes més es van produir com a conseqüència de l’erupció
(pèrdua de collites i malalties). El volcà va llançar un núvol de cendres que
va tornar el cel negre durant 3 dies en un radi de 482 Km.
Els volcans
Els 10 volcans més perillosos del món
Vídeos sobre volcans
Erupcions volcàniques
Fotografies d'alguns dels volcans més famosos.
Clicar en la imatge:
