La litosfera és la capa rígida superficial de la geosfera, formada per l’escorça terrestre i per la zona contigua i rígida, la més externa, del mantell. Té una profunditat mitjana de 100 km, que pot arribar a 200 km segons les zones i fins als 400 km en les zones de subducció.
Sota la litosfera queda la part més tova del mantell que és l’astenosfera. La litosfera, capa rígida, sura sobre l’astenosfera, capa fluïda en constant moviment. L'astenosfera pot arribar, de mitjana, fins als 250 km, o fins i tot als 650 km. La part restant del mantell, fins a arribar al nucli, rígida i sòlida, rep el nom de mesosfera.
La litosfera està fragmentada en una sèrie de plaques tectòniques o
litosfèriques, que poden ser oceàniques o mixtes, per tenir en part escorça de
tipus continental.
Les principals plaques litosfèriques són: placa Euroasiàtica, placa d'Aràbia, placa Africana, placa Indo-australiana, placa de Filipines, placa del Pacífic, placa de Nord-Amèrica, placa del Carib, placa de Nazca, placa d'Amèrica del Sud i placa Antàrtica.
A les vores de les plaques tectòniques es concentren els fenòmens geològics interns com el magmatisme, el vulcanisme, la sismicitat i l’orogènesi.
TEORIA DE WEGENER
Els primers mapes de les costes
d’Àfrica i d’Amèrica del Sud, observats als segles XVI i XVII, mostraven que
els continents semblaven encaixar.
Al 1912 el geofísic i
meteoròleg alemany Alfred Wegener va proposar la teoria de la deriva continental,
que explicava la geometria complementària dels dos continents.
Wegener va dir que fa uns 300
milions d’anys, tots els continents estaven junts, formant un supercontinent,
la Pangea, envoltada d’un únic superoceà, la Pantalassa.
La Pangea es va partir i els
seus fragments van viatjar a la deriva al llarg dels temps fins a les posicions
actuals. El supercontinent Pangea primer es va fragmentar en dues parts, anomenades Lauràsia i Gondwana.
La deriva dels continents va fer que aquests s’anessin fragmentant cada cop més a mesura que passaven milions d’anys. Aquesta teoria va ser acceptada
amb entusiasme i ha estat la base per a la teoria de la tectònica de plaques.
TEORIA DE LA TECTÒNICA DE PLAQUES
Al 1968, i a partir de dades
aportades per nombrosos científics (geòlegs, geofísics, paleontòlegs...), es va
enunciar la teoria de la tectònica de plaques.
Aquesta teoria permet explicar la disposició actual dels continents i l'expansió dels oceans i com han anat variant les parts emergides de forma i de mida i de situació en el decurs de la història.
Aquesta teoria permet explicar la disposició actual dels continents i l'expansió dels oceans i com han anat variant les parts emergides de forma i de mida i de situació en el decurs de la història.
Aquesta teoria també explica la
formació de les serralades, la formació de l’escorça oceànica i de la continental,
l’existència de zones sísmiques i de volcans i la localització de les roques i
dels jaciments minerals.
La Terra està dividida en plaques
rígides, de formes i mides diferents, que s’anomenen litosfèriques o
tectòniques. Segons el tipus d’escorça poden ser: oceàniques, continentals o
mixtes.
Les plaques estan formades per
litosfera, tenen un gruix mitjà de 100 km i es desplacen sobre l’astenosfera a
una velocitat de cm/any.
Els límits entre plaques són
zones de gran activitat sísmica i volcànica i són on s’originen els processos
geològics de la superfície terrestre.
En formular la teoria de la
tectònica de plaques, se’n van definir 7: l’Eurasiàtica, la Nord-americana, la Sud-americana, l'Africana, la Indoaustraliana, l’Antàrtica i la Pacífica.
Actualment se’n van definint més i estudiant els límits que encara no estan ben
delimitats.
LES PLAQUES LITOSFÈRIQUES
Situació. Moviment.Comportament. Evolució.
EL MOVIMENT DE LES PLAQUES
Dues plaques contigües poden
moure’s entre elles:
- Separant-s’hi. Allí per on se
separen (dorsals oceàniques), surt material ascendent, fluid i molt calent, de l’astenosfera, es crea
escorça oceànica i es produeix l'expansió dels oceans. Es parla de límits o vores divergents o de construcció de litosfera.
- Acostant-s’hi. Una placa
oceànica ha d’enfonsar-s’hi per sota de l’altra (sigui mixta o oceànica), es dóna el fenomen de la subducció, i es destrueix
litosfera oceànica (fosses marítimes). També dues plaques mixtes xoquen, per la part continental, i
generen serralades i es dóna l'orogènesi. Es parla de límits o vores convergents o de destrucció de litosfera.
- Lliscant-hi. A les zones de
lliscament (falles transformants) no es crea ni es destrueix litosfera, però
hi ha una gran activitat sísmica. Es parla de límits o vores neutres o de conservació.
LES CAUSES DEL MOVIMENT
Les plaques litosfèriques es mouen sobre l'astenosfera en constant moviment degut els corrents de convecció, que són moviments que es creen perquè el material de l'astenosfera viscos i plàstic pot moure's i formar cèl·lules de convecció que arrosseguen les plaques. El material calent puja i forma i forma dorsals. Al desplaçar-se
lateralment, arrossega la placa i es refreda i descendeix per la zona de
subducció o fossa. Durant el descens, el material s’escalfa de nou, per les altes temperatures i pressions, i torna a pujar.
El material calent de les
cèl·lules convectives del mantell puja i forma dorsals. Al desplaçar-se
lateralment, arrossega la placa i es refreda i descendeix per la zona de
subducció. Durant el descens, s’escalfa de nou i torna a pujar.
La força de la gravetat és
important, perquè en pujar material a les dorsals fa que la placa quedi més
amunt. Aquest desnivell fa que la placa faci pressió des de la dorsal cap a la
zona de subducció, on la placa s’enfonsa en el mantell.
El moviment de les plaques és
de uns quants cm a l’any, cosa que se sap perquè s’utilitzen satèl·lits orbitals
que mesuren a escala continental.
Els límits de plaques són zones
de gran activitat sísmica on es concentren la majoria dels terratrèmols i dels
volcans:
- dorsals centroceàniques (límits divergents), on el material rocós fos surt al fons oceànic i es crea placa,
- falles de transformació
(límits neutres), perquè el fregament entre plaques fragmenta i desplaça materials.
- orogènesi o formació de muntanyes joves i subducció (límits
convergents), on la placa es destrueix perquè es fon, per les altes temperatures i pressions, i torna cap a l'interior del mantell.
Els punts calents són zones de
gran activitat magmàtica que no estan relacionades amb vores actives de
plaques, sinó que es troben en llocs de l’interior de les plaques. Es
manifesten com a volcans aïllats o volcans fissurals. Per ells, puja magma molt
calent, que forma el volcà i quan la placa hi passa pel damunt, l’allunya de la
font del magma i el volcà s’extingeix, però se’n formen de nous. Aquest és
l’origen de les illes Hawaii.
Les plaques tectòniques
Xoc de continents I
Xoc de continents II
Xoc de continents III
Xoc de continents IV
Xoc de continents V
