GLOSSARI

ASTENOSFERA: capa més tova del mantell superior que es troba sota la litosfera.

CAMBRA MAGMÀTICA: zona interna d’un volcà on s’acumula el magma.

CICLE DE LES ROQUES: procés de la dinàmica interna de la Terra que fa que unes roques puguin ser transformades en unes altres roques, variant les condicions de profunditat, temperatura, pressió, etc.

CON VOLCÀNIC: relleu en forma de con truncat part d’un volcà.

CORRENTS DE CONVECCIÓ: moviments que es creen perquè el material de l’astenosfera viscós i plàstic pot moure’s: el material calent puja i forma dorsals, on es va refredant als costats de la dorsal i quan es refreda, baixa per la zona de subducció o fossa cal mantell, on tornarà a escalfar-se per l’alta temperatura i l’alta pressió i seguirà el cicle intern.

CRÀTER: part alta del con del volcà, en forma d’embut, que comunica amb la cambra magmàtica.

CRATÓ: massa continental de gran rigidesa, plana o de relleu baix i arrodonit que des de la seva formació ha sofert poques deformacions o fragmentacions.

DERIVA CONTINENTAL: teoria que explica la forma geomètrica de trencaclosques de les costes dels continents, suposant que fa uns 300 milions d’anys, tots els continents estaven junts, formant un supercontinent, Pangea, que es va partir i els seus fragments, que també es van anar partir, van viatjar a la deriva al llarg dels temps fins a les posicions actuals.

DIAGÈNESI: conjunt de processos químics, físics o biològics que afecten al sediment que es diposita i fins a la formació d'una roca sedimentària litificació), excloent l'alteració en superfície (meteorització), com són, entre d'altres, la compactació, la pèrdua d'aigua, la cimentació, l'escalfament geotèrmic i la reordenació de les partícules.

DISCONTINUÏTAT: zones de la geosfera que delimiten les capes internes, més o menys uniformes, on s’observen canvis en els materials de cada capa.

DISCONTINUÏTAT DE GUTENBERG: discontinuïtat entre mantell i nucli, als 2.900 km de profunditat.

DISCONTINUÏTAT DE LEHMAN: discontinuïtat entre nucli extern i nucli intern, als 5.150 km de profunditat.

DISCONTINUÏTAT DE MOHOROVICIC: discontinuïtat entre escorça i mantell, als 35 km de profunditat.

DORSAL OCEÀNICA: cadena muntanyosa submarina, normalment situada al centre dels oceans i amb activitat volcànica.

EPICENTRE: punt de la superfície terrestre més pròxim al focus sísmic on el terratrèmol es nota més.

ERUPCIÓ VOLCÀNICA: emissió, més o menys, violenta cap a la superfície terrestre de materials sòlids, líquids i gasosos procedents de l'interior d'un volcà.

ESCALA DE MERCALLI: escala que mesura els efectes destructius dels terratrèmols sobre la població i el paisatge, distribuint les percepcions dels afectats en dotze graus d’intensitat.

ESCALA DE MOHS: escala que classifica els minerals segons d’ordre de duresa, del més tou (talc) al més dur (diamant).

ESCALA DE RICHTER: escala que mesura la magnitud o quantitat d’energia que s’allibera en el sisme.

ESCORÇA: capa més externa de la geosfera, d’uns 8-35 km de mitjana de profunditat. Es divideix en escorça continental, de gruix variable, i escorça oceànica, més prima. Les roques de l’escorça contenen silici, oxigen, alumini, calci i sodi (SiOAlCaNa).

FALLA: fractura de materials rocosos, com a resposta a esforços compressius, que produeix el desplaçament dels blocs o peces fallats. Poden ser normals o inverses.

FOCUS SÍSMIC: lloc on s’origina un terratrèmol en l’interior de la Terra.

FONT TERMAL: brollador d’aigua calenta entre 40-90ºC que s’aprofita per les seves propietats curatives en forma de terma, balneari o per a aigua mineral.

FOSSA OCEÀNICA: abisme o una depressió del fons marí, a la zona abissal, amb més de 6.000 m de profunditat.

FUMAROLA: obertura que expulsa matèria volcànica en estat gasós, a 50-600ºC, com fum, vapor d'aigua i gasos tòxics de sofre a prop d’una zona volcànica.

GEMMA: mineral que per la seva bellesa, duresa, durabilitat i raresa és molt valorat com a pedra preciosa i que, un cop tallada i polida, té usos en joieria.

GEOLOGIA: ciència que estudia la Terra (estructura, composició, propietats, comportament...), la seva història i la dels materials que la formen i els processos que li han donat forma des dels orígens fins a l'actualitat.

GEOSFERA: part sòlida de la Terra compresa des de la superfície terrestre fins al centre de la Terra a 6.371 km de profunditat.

GUÈISER: font natural d'aigua calenta que fa erupció periòdicament, per l'acumulació d'aigua calenta i vapor atrapats a l'interior de la Terra.

LAVA: material fos que surt en l’erupció d’un volcà, que prové del magma acumulat en una cambra magmàtica.

LITIFICACIÓ: procés mitjançant el qual els sediments es compacten per l'acció de la pressió, expulsen fluids, i gradualment es converteixen en roques sedimentàries.

LITOSFERA: capa rígida superficial de la geosfera, formada per l’escorça terrestre i per la zona contigüa i rígida, la més externa, del mantell superior.

MAGMA: gran massa de material fos de roques, amb gran quantitat de vapor d’aigua i altres gasos, a una elevada pressió, que s'acumula en una cambra magmàtica.

MAGMATISME: conjunt de processos relacionats amb la formació del magma, els seus moviments i la consolidació, per refredament, en una roca ígnia.

MANTELL: capa que hi ha sota l’escorça, de gruix uns 2.900 km, i ocupant més del 80% del volum de la Terra. Es divideix en mantell superior i mantell inferior. Les roques del mantell contenen silici, oxigen, ferro i magnesi (SiOFeMg).

METAMORFISME: procés en què es canvia l’estructura o la composició dels materials per l’efecte de les altes temperatures i altes pressions de l’interior de la Terra.

MINERAL: sòlid inorgànic homogeni de composició química definida, format a la natura i amb una estructura interna més o menys ordenada.

NUCLI: capa interna de la geosfera, de radi 3.470 km, amb el centre a 6371 km de profunditat. Està format per níquel i ferro (NiFe). En el nucli extern els materials estan fosos i en el nucli intern els materials són sòlids.

OROGEN: estructura lineal situada en el límit d’una placa continental i una oceànica, o entre dues plaques continentals, originada pel xoc entre plaques, amb plecs i falles i que poden contenir sediments en la capa superficial d’origen marí.

OROGÈNESI: formació o rejoveniment de muntanyes i serralades causada per la deformació compressiva de regions, més o menys extenses, de litosfera continental que ocasiona plegaments i falles en el relleu.
PIROCLAST: fragment de roca volcànica que prové del magma que s'ha solidificat en sortir d'un volcà.

PLACA TECTÒNICA: un dels fragments en què es divideix la litosfera terrestre, encaixant com un trencaclosques, que es mouen per sobre de l'astenosfera, podent ser continentals, oceàniques o mixtes.

PLANA ABISSAL: superfície plana del fons oceànic i comprèn les zones marines més profundes, més enllà dels 2.000 m de profunditat.

PLATAFORMA CONTINENTAL: superfície submarina entre la costa i el començament del talús continental. Va fins a uns 200 m de profunditat mitjana.

PLEC: deformació plàstica dels estrats sedimentaris, és a dir, sense trencament, en forma convexa (anticlinals) o forma còncava (sinclinals).

PUNT CALENT: zona de gran activitat magmàtica que no està relacionada amb vores actives de plaques, sinó que es troba en llocs de l’interior de les plaques i que forma un volcà aïllat o fissural, de forma que pot arribar a extingir-se o per, acumulació de magma, formar una illa.

ROCA: producte natural, sòlid i inorgànic, que és una massa considerable de matèria pètria formada per un agregat natural de minerals (un, dos o més minerals) d’iguals característiques en extensions notables, que formen els elements del relleu. 

ROCA MAGMÀTICA O ÍGNIA: roca formada perquè el magma que surt de l’interior de la Terra se solidifica en refredar-se.

ROCA METAMÒRFICA: roca formada quan el magma o les roques magmàtiques o les roques sedimentàries són sotmeses a les altes pressions i les altes temperatures de l’interior de la Terra que canvien l’estructura o la composició dels materials.

ROCA SEDIMENTÀRIA: roca formada a partir de la compactació de fragments d’altres roques que els agents geològics (aigua i vent) han meteoritzat, erosionat, transportat i sedimentat.

ROCA VOLCÀNICA: roca magmàtica que es forma quan el magma es refreda ràpidament i en la superfície.

SISMÒGRAF: aparell que detecta les ones sísmiques que s’originen en el focus sísmic i que viatgen a través de les roques en totes les direccions.

SUBDUCCIÓ: fenomen que es dóna quan es placa es destrueix perquè es fon, per les altes temperatures i pressions, i torna cap a l'interior del mantell en una vora convergent entre una placa oceànica i una mixta.

TALÚS CONTINENTAL: superfície que separa la plataforma continental i la zona abissal. Va dels 200 m de profunditat fins als 2.000 m de mitjana.

TERRATRÈMOL O SISME: sotragada ocasionada per la fractura de les roques i el seu moviment sobtat, que allibera una gran quantitat d’energia sísmica i que és provocada pel moviment de les plaques tectòniques o litosfèriques que llisquen entre elles.

TSUNAMI: ones gegantesques al mar provocades per un terratrèmol dintre l'aigua que es produeix quan les plaques tectòniques llisquen entre sí o xoquen.

VOLCÀ: fissura de l’escorça terrestre per la qual emergeix lava i gasos de l’interior de la terra, normalment en un ascen,s que pot ser violent o no, anomenat erupció.

VORA CONVERGENT: límit de placa per on xoquen dues plaques tectòniques, de manera que es formen serralades, si es tracta de dues plaques continentals, o es crea una fossa oceànica, si una placa és mixta i l’altra oceànica, que ha d’enfonsar-se per sota de l’altra, creant una zona de subducció.

VORA DE CONSERVACIÓ: límit de placa per on dues plaques tectòniques llisquen i, sense que es creï o es destrueixi placa, es produeix gran activitat sísmica pel fregament de les plaques.

VORA DIVERGENT: límit de placa per on se separen dues plaques tectòniques, en les dorsals oceàniques, per on puja i surt material de l’astenosfera i es crea escorça oceànica i els oceans s'expandeixen.

XEMENEIA: part del volcà per on pugen les laves i els materials d’explosió del magma.